Sarrià va ser el darrer poble del pla de Barcelona en ser annexionat a la capital catalana, en 1921. Fins aquell moment, la vila que ja comptava amb prop de mil anys d'història s'havia resistit a l'annexió, però un reial decret i la llei que avalava a les poblacions de més de 100.000 habitants per absorbir els municipis limítrofs més petits van obligar a claudicar als sarrianencs.

La primera constància escrita sobre Sarrià data de l'any 986 quan ja es parla del terme de Sirriano, el nucli de població original del qual se situaria al voltant de l'església de Sant Vicenç de Sarrià, en els terrenys coneguts com la Sagrera de Sant Vicenç.

L'agricultura i la ramaderia van ser les dues activitats principals a Sarrià fins al segle XIX i les que van propiciar el creixement del municipi que amb el pas dels anys es va transformar, a poc a poc, en una societat més urbana, on el pes de gremis com el de la construcció van jugar un paper destacat.

Quan Sarrià va ser annexionat a Barcelona tenia una població de gairebé 9.000 habitants entre els quals predominaven, a més d'artesans, religiosos i pagesos, algunes famílies benestants barcelonines que havien traslladat la seva residència des del centre d'una Barcelona cada cop més atapeïda i convulsa a les seves torres d'estiueig ara millor comunicades gràcies al tren de Sarrià.

L'oposició a l'annexió a Barcelona era compartida per la majoria dels sarrianencs, el seu alcalde de l'època, Rafael Batlle, al cap, qui en un darrer i desesperat intent per evitar l'agregació va enviar, fins i tot, una missiva a la resta d'alcaldes de tot Catalunya demanant el seu suport.

Els esforços dels veïns de Sarrià, però, no van donar cap fruit i el 4 de novembre de 1921, s'executava el reial decret d'annexió.

Començarien a partir d'aquell moment, uns dies convulsos a la vila, amb manifestacions, un míting reivindicatiu i el tancament generalitzat de comerços com a senyal de rebuig al decret d'annexió. Una delegació de l'Ajuntament de Sarrià es traslladà fins i tot a Madrid per intentar aturar el Decret, però mentre viatjaven a aquesta ciutat, el Reial Decret se signava i publicava, sense deixar marge a cap volta enrere.

Sarrià es convertia així en part de Barcelona no sense reivindicar fins al darrer moment la seva identitat com es recull en el manifest de l'Associació de Sarrià llegit durant el traspàs de competències entre el consistori sarrianenc i el barceloní:

"... a fi que mai no pugui entendre's que aquest poble s'ha sotmès de bon grat al jou del municipi barceloní, ni per temps que passi se'l tingui per abdicat de la seva jurídica personalitat".

A data d’avui, Sarrià segueix sent un territori amb caràcter propi, convertit en un dels barris més emblemàtics de Barcelona, amb una de les ofertes comercials i culturals més importants de la ciutat i on les relacions de veïnatge encara es fonamenten en la proximitat, la confiança i la quotidianitat.